Últimament m’ha donat per apreciar més el contingut multimèdia en format físic. Aquest article és una defensa d’aquest format.

Per començar, un cop has pagat el disc és teu. No has de preocupar-te de què el treguin de la plataforma de streaming per motius de llicències, ni de perdre’n l’accés per falta de connexió. En aquest segon cas, pot ser que la plataforma permeti la descàrrega en local, malgrat que amb restriccions, del contingut multimèdia. Igualment, encara depens d’una plataforma que un dia potser fa fallida. En canvi, en format físic tens la possibilitat d’extreure el contingut del disc per guarda-lo d’una altra manera, amb el que es coneix com a ripeig. A Espanya és legal ripejar per a consum privat. Fins i tot, es pot distribuir el contingut si no es fa amb ànim de lucre. A més a més, el format físic tampoc corre perill de ser modificat o censurat per complaure a certs grups.

Segon, pagar un servei de streaming surt car. Per exemple, si paguem 13 € al mes només per Netflix, a l’any acaben sent 156 €. Quantes pel·lícules pots comprar amb 156 €? Si agafem l’estàndard (gens arbitrari) d'1 € per hora de contingut, amb Netflix hauries d’estar mínim 156 hores a l’any perquè et sortís a compte. I això en una única plataforma! A menys que estiguis consumint sense parar, et surt més a compte comprar la versió física. Ara que hi penso, potser el model de negoci de les plataformes incentiven el consum frenètic del contingut per poder aprofitar al màxim la quota mensual. Però m’estic desviant. Ja que he mencionat l’estàndard, en el cas dels DVDs de segona mà surt molt a compte, pel fet que sovint es venen a 1 €. En el cas de la música, si només escoltes els mateixos quatre artistes, et surt molt més a compte comprar els seus CDs. També existeix la possibilitat de recórrer al servei de préstec de pel·lícules i música de les biblioteques. Si només vols consumir el contingut una vegada, aquesta opció és la més econòmica.

Finalment, mola més tenir la versió física per tres raons. La primera és la caràtula en si. Aquesta té un disseny (o dos!) interessant que pot quedar bé en una lleixa. També té informació detallada sobre el seu contingut. Fins i tot el manual d’instruccions, en el cas dels videojocs, conté guies i consells que són de gran utilitat. La segona és el contingut extra. Els discs de les pel·lícules contenen escenes eliminades, tràilers, comentaris del director, documentals, etc., que en el cas de l’streaming necessites buscar-ho intencionadament en altres fonts. I potser no ho trobes. Però els extres no es limiten a contingut digital, sinó també físic amb pòsters, llibres d’art, bandes sonores, etc. També hi ha els menús únics de cada pel·lícula, que no hi ha altra manera de veure’ls si no és en format físic. La tercera raó és l’experiència, o ritu, a l’hora d’iniciar una pel·lícula o videojoc. El fet d’obrir la caràtula, obrir la safata del disc, introduir-lo, tancar la safata, el soroll que fa l’aparell, etc., crea un ambient d’expectació per veure’n el contingut. També el fet que sigui més complex fa que reflexionem més sobre els beneficis de veure-la/jugar-hi.