Quan parlo de “dóner kebab” em refereixo a l’establiment on es ven aquest tipus de menjar, mentre que quan parlo de “kebab” em refereixo al menjar en si, en concret a la seva variant en un “durum”.

No pots jutjar un llibre per la seva portada, això diuen, i jo tenia un prejudici contra els kebabs. Des que en vaig menjar per primera vegada —a contracor, és clar— que penso que és la millor opció per menjar fora de casa. Primer, per la seva varietat d’ingredients i segon pel factor quantitat-preu. Per 5 € tens un àpat bastant complet. També hi ha la variant amb falàfel, pels amics vegetarians.

A Barcelona hi ha dóner kebabs que m’han recomanat, com el Mustafa’s o el Deutsches, però en aquest article vull llistar restaurants més propers a casa. Per això, fa uns mesos a la colla vam decidir fer un tour gastronòmic per Banyoles dedicat únicament als kebabs, ja que sembla que n’hi ha pertot arreu. D’aquesta manera, l’article pot ser útil tant als habitants del Pla de l’Estany com als visitants aliens.

Les següents ressenyes no pretenen ser professionals ni de bon tros, i les dades que vam obtenir poden variar amb el temps i la persona que fa el menjar. Hem volgut valorar dades objectives i no tant el gust, la textura, etc. més enllà d’observacions que hem cregut adient anotar-les.

El primer dóner kebab és el Thana Kebab, a la Vila Olímpica. És dels restaurants més cars, per darrere del Döner Kebab Banyoles. Penso que això es deu al percentatge més elevat en carn dels durums, i també a la varietat de condiments —per defecte 6. La mida del durum és més curta, però ho compensa en amplada. El punt negatiu és la falta de varietat en salses, ja que només ofereixen les dues de sempre. Un altre punt negatiu és que no ens portessin les forquilles per les patates, però deu ser una anomalia. Un altre aspecte a tenir en compte és que tenen un altre local a Girona, prop de Lluís Pericot.

El segon és el Kebab Snack Numidia, prop de la Renault. El preu del durum és bastant estàndard. En canvi, el menú amb patates i beguda és molt barat a 6,5 € —i pot arribar a 6 € si us agafeu més d’un. Mida, proporció de carn i varietat de condiments normal. Un gran punt positiu és l’àmplia varietat de salses. Tanmateix, ens va semblar que ens van posar poca salsa al durum. Per sort sempre pots demanar els pots. El local és molt petit, i cal mencionar que hi ha televisor.

El tercer restaurant és l’Snack L’Estany, al cantó del Valvi. El durum és molt barat a 4,5 €, el preu del menú és normal. Els durums tenen tots els condiments excepte la tomata. La proporció de carn és acceptable a 50%. A part de les salses estàndard també n’ofereixen d’algeriana. En el nostre cas ens va semblar que van trigar bastant a fer el menjar, però continua sent molt més ràpid que als restaurants convencionals. Cal mencionar que tenen el local molt ben cuidat, amb seients encoixinats i televisor. Per defecte no et posen salsa, però sempre te’n pots posar tu.

El quart és el Döner Kebab Banyoles, al costat de la plaça dels Turers. És el dóner kebab més car, amb durums per 6 € i menús per 9,6 €. La mida del durum és estàndard, però la varietat de condiments és insuficient. La proporció de carn és molt petita tenint en compte el preu. No hi ha més salses a part de les de sempre. S’ha de pagar per endavant, que de per si no és negatiu. Però cal remarcar que en el nostre cas la carn ja estava tallada i, en conseqüència, el durum estava fred. Crec que és l’únic local que té un espai separat de la cuina.

El cinquè dóner kebab és el Kebab La Farga, que com el nom indica està al barri de La Farga. Malauradament, és el restaurant que està més lluny del centre de Banyoles, i no té una pàgina a Google Maps. Tenen els durums més barats per només 4 €, encara que el menú té un preu normal. Els durums tenen mida normal i bona varietat de condiments. Potser l’únic punt negatiu és la proporció de carn a 25%, però el preu ho compensa. A part de les salses normals tenen maionesa. El local és bastant espaiós amb un televisor enorme. No obstant quan hi vam anar el lavabo no tenia mirall ni aigua a la pica. Un punt positiu és la selecció de videoclips que posaven a la tele.

El sisè i últim restaurant és el Catala Doner Kebab, ubicat a les galeries prop de la Plaça Major. El preu del durum i del menú és adequat. Igual que el Thana Kebab, el durum és més curt però més ample. Hi ha molt poca varietat de condiments, encara que la proporció de carn és normal. No ofereixen cap salsa especial. El local probablement és el més gran de Banyoles. Un punt positiu és que posen espècies a les patates.

A continuació hi ha la llista de les dades que vam recopilar:

Durant aquests últims anys cada cop més hem hagut de dependre d’unes poques empreses perquè governin el món digital. Aquestes agrupen molts serveis i han esdevingut vertaders monopolis de la informació. Pot ser que això sigui degut a la falta de coneixements per part de l’usuari o al fet que la digitalització sigui un fenomen recent.

El que vull, doncs, és remarcar la necessitat de ser independents de les grans corporacions. Encara que no ho sembli, quasi tots els elements del món digital depenen d’aquestes. Ja siguin serveis web, software o fins i tot el mateix hardware, les grans tecnològiques (o Big Tech) hi juguen un paper principal. Això vol dir que en el món modern les nostres vides queden greument afectades pel que es decideixi a les juntes directives d’aquestes corporacions.

Per tant, si no volem acabar en una cabana enmig del bosc, allunyats de la civilització per temor a aquestes empreses, no tenim altre remei que buscar alternatives. D’aquí el motiu d’aquesta pàgina. L’objectiu, doncs, és el de llistar alternatives per apartar les grans tecnològiques de la nostra vida. En part, aquesta pàgina està inspirada en AlternativeTo, Lokjo i Simplified Privacy.

Llegenda:

• Llicència:
  • 🔐 - Privativa
  • 🔒 - Mixta
  • 🔓 - Lliure
• Altres:
  • ❇ - Fedivers
  • ₿ - Blockchain
  • ⚇ - Compartició P2P

General

Social

Multimèdia

• Wiby
• Marginalia Search
• The Forest
• Neocities

Aquest article és la republicació d’un altre anterior, ara esborrat.

He intentat mirar la sèrie de Fallout d’Amazon Prime Video. Recalco la paraula “intentat”, perquè no m’he vist capaç d’acabar-la. Això es deu al fet que trenca amb la cronologia i, en general, la temàtica de la Costa Oest, considerada per molts (jo m’incloc) el cànon del món de Fallout. Bethesda, l’empresa que actualment té els drets, contínuament ha tret importància de la serietat dels primers jocs. Es pot dir que en general ha ignorat els jocs que no ha desenvolupat ella mateixa.

Però, què és Fallout? Fallout és una saga de videojocs de rol basada en un món postapocalíptic. En el món de Fallout la tecnologia es va estancar en l’estil dels anys 50. El 2077 va haver-hi una guerra nuclear, causada per les guerres de recursos ja existents entre els Estats Units i la Xina, que va devastar tot el planeta.

La temàtica no és com ens la vol mostrar la sèrie d’Amazon: un món postapocalíptic on tot és anarquia i caos; sinó com la humanitat es refà després de l’aniquilació nuclear de la Gran Guerra de 2077. I és especialment interessant veure quina mena de societats sorgeixen de les cendres, com s’organitzen i interactuen entre elles, fins al punt d’haver-hi guerres. La frase “La guerra mai canvia”, del pròleg del primer joc, vol dir que sempre existiran guerres, independentment de si hi ha hagut una hecatombe nuclear o no. Explica que la naturalesa humana no canvia pel fet d’estar en un món postapocalíptic.

La història de la Costa Oest és la de la fundació de la República de Nova Califòrnia i de com aquesta sobreviu amenaces internes i externes. La República sorgeix d’un assentament fundat per supervivents d’un Refugi, un búnquer, i progressivament s’expandeix per la Costa Oest, entrant en conflicte amb altres societats. El clar adversari de la República és la Legió de Cèsar, l’antítesi al projecte de Nova Califòrnia a Fallout: New Vegas. Mentre que la República vol reviure els ideals d’abans de la Guerra, la Legió vol un món totalitari sota el control del Cèsar. Es pot reduir aquest conflicte a una dicotomia llibertat-seguretat, que segueix inspirant debats en els fòrums en línia.

Els jocs que recomano són els del cànon de Fallout (Costa Oest):

• Fallout
• Fallout 2
• Fallout: New Vegas

Per començar, n’escriuré una definició: “Retòrica o corrent polític que apel·la al poble”. Potser aquest “apel·la al poble” ens recorda a la fal·làcia ad populum. Però jo pregunto, no és aquest el sentit de la democràcia? No és l’argument més sòlid el més acceptat per la multitud? Si un és partidari del govern de molts, la sobirania popular, si vol ser conseqüent, ha de defensar a candidats populistes. En canvi, si hom està en contra de la democràcia, observant l’abús de la fal·làcia, li és totalment legítim rebutjar-los.

Doncs quina diferència hi ha amb “demagògia”? Aquesta paraula implica un “afalagament dels sentiments” del poble. Potser la diferència no és molt gran, la línia divisòria és difusa, i aquest fet no fa més que demostrar la feblesa del sistema democràtic.

Últimament m’ha donat per apreciar més el contingut multimèdia en format físic. Aquest article és una defensa d’aquest format.

Per començar, un cop has pagat el disc és teu. No has de preocupar-te de què el treguin de la plataforma de streaming per motius de llicències, ni de perdre’n l’accés per falta de connexió. En aquest segon cas, pot ser que la plataforma permeti la descàrrega en local, malgrat que amb restriccions, del contingut multimèdia. Igualment, encara depens d’una plataforma que un dia potser fa fallida. En canvi, en format físic tens la possibilitat d’extreure el contingut del disc per guarda-lo d’una altra manera, amb el que es coneix com a ripeig. A Espanya és legal ripejar per a consum privat. Fins i tot, es pot distribuir el contingut si no es fa amb ànim de lucre. A més a més, el format físic tampoc corre perill de ser modificat o censurat per complaure a certs grups.

Segon, pagar un servei de streaming surt car. Per exemple, si paguem 13 € al mes només per Netflix, a l’any acaben sent 156 €. Quantes pel·lícules pots comprar amb 156 €? Si agafem l’estàndard (gens arbitrari) d'1 € per hora de contingut, amb Netflix hauries d’estar mínim 156 hores a l’any perquè et sortís a compte. I això en una única plataforma! A menys que estiguis consumint sense parar, et surt més a compte comprar la versió física. Ara que hi penso, potser el model de negoci de les plataformes incentiven el consum frenètic del contingut per poder aprofitar al màxim la quota mensual. Però m’estic desviant. Ja que he mencionat l’estàndard, en el cas dels DVDs de segona mà surt molt a compte, pel fet que sovint es venen a 1 €. En el cas de la música, si només escoltes els mateixos quatre artistes, et surt molt més a compte comprar els seus CDs. També existeix la possibilitat de recórrer al servei de préstec de pel·lícules i música de les biblioteques. Si només vols consumir el contingut una vegada, aquesta opció és la més econòmica.

Finalment, mola més tenir la versió física per tres raons. La primera és la caràtula en si. Aquesta té un disseny (o dos!) interessant que pot quedar bé en una lleixa. També té informació detallada sobre el seu contingut. Fins i tot el manual d’instruccions, en el cas dels videojocs, conté guies i consells que són de gran utilitat. La segona és el contingut extra. Els discs de les pel·lícules contenen escenes eliminades, tràilers, comentaris del director, documentals, etc., que en el cas de l’streaming necessites buscar-ho intencionadament en altres fonts. I potser no ho trobes. Però els extres no es limiten a contingut digital, sinó també físic amb pòsters, llibres d’art, bandes sonores, etc. També hi ha els menús únics de cada pel·lícula, que no hi ha altra manera de veure’ls si no és en format físic. La tercera raó és l’experiència, o ritu, a l’hora d’iniciar una pel·lícula o videojoc. El fet d’obrir la caràtula, obrir la safata del disc, introduir-lo, tancar la safata, el soroll que fa l’aparell, etc., crea un ambient d’expectació per veure’n el contingut. També el fet que sigui més complex fa que reflexionem més sobre els beneficis de veure-la/jugar-hi.

SuperTuxKart, o STK, és un videojoc de carreres amb power-ups, similar als Mario Kart. Té la mecànica de derrapar per acumular un impuls extra. També té propulsors nitro característics d’altres jocs de carreres. És de codi obert i els personatges són les mascotes d’altres projectes FOSS com en Tux (Linux) i en Gnu (GNU). El projecte fa 20 anys que està en desenvolupament amb contribucions de voluntaris d’arreu del món.

A part del típic mode carrera, també hi ha:

• Carrera sense power-ups on només l’habilitat compta.
• Batalla en una arena a veure qui aguanta més.
• Partit de futbol entre dos equips.
• Cerca d’ous de pasqua amagats pel circuit.

El videojoc és fàcilment personalitzable amb una biblioteca de modificacions integrada. Es poden descarregar personatges, circuits i arenes que poden aportar més varietat al joc. També hi ha la possibilitat de jugar en línia. El joc està disponible per a Windows, Mac, GNU/Linux, Android i, fins i tot, Nintendo Switch.

És graciós que els defensors de PC Master Race facin gala de la llibertat de PC, quan normalment fan servir un sistema operatiu (Windows) i una arquitectura (x86) restringits. El SO és privatiu i la fabricació dels processadors està en mans del duopoli Intel/AMD. També fan servir targetes gràfiques del duopoli Nvidia/AMD. S’ha de reconèixer l’esforç d’Apple en fabricar els seus propis processadors amb l’arquitectura ARM, però m’estic desviant del tema.

Tornant a PC Master Race, no només estan en una plataforma restringida, sinó que sovint “adquireixen” videojocs amb DRM (Digital Rights Management). Això implica que els jocs estan lligats a un distribuïdor (p. ex. Steam) i la seva “possessió” depèn que aquest no faci fallida. També hi ha el problema de la política del mateix distribuïdor, que pot ser arbitrària: Exclusivitat, censura i promoció de jocs segons els convingui.

A més a més, normalment parlen de videojocs exclusivament en línia (live service). Aquesta mala pràctica fa que els jocs depenguin del fet que els desenvolupadors mantinguin en línia els servidors. Quan aquests veuen que ja no els és rendible, els tanquen. Aquest fet és una espasa de Dàmocles sobre les comunitats d’aquesta tipologia de jocs. És una amenaça a la conservació dels videojocs, poc apreciada entre els executius.

Per això he canviat d’opinió vers les consoles. Els seus partidaris, en comptes de presumir amb arrogància de la seva llibertat, simplement accepten que tenen una finalitat concreta. Això sí, cada cop més les consoles estan agafant els mals costums de PC. Per exemple, abans introduïes un disc i anava, i ara necessites descarregar actualitzacions.

PC realment és més lliure, però cal ser conseqüent.

Per tant, si haig de jugar en PC, em limito a fer-ho en un sistema operatiu lliure (GNU/Linux) i amb una arquitectura menys monopolitzada (ARM). Els videojocs que jugo són de codi lliure i, de no ser possible, com a mínim lliures de DRM i live service. Un distribuïdor que aprecio bastant és GOG (Good Old Games), que té un model de negoci que gira al voltant de la conservació dels videojocs i la llibertat dels jugadors.

En Colombo (Columbo en anglès) és un personatge senzill, descuidat i, sobretot, despistat. Però, darrere d’aquest aspecte hi ha el millor detectiu de Los Angeles. És tinent de la policia de la ciutat, del departament d’homicidis. Els casos que porta sovint semblen difícils de resoldre, però la seva metodologia li permet notar detalls que els altres els passa per alt.

“A vegades l’amabilitat és més important que la veritat.”

Vet aquí el seu truc. Sovint quan investiga a sospitosos es presenta com un home curiós i humil, sempre fent comentaris sobre els gustos de la seva muller. Però no ens enganyem. Amb aquest paper aconsegueix que la persona investigada es tranquil·litzi amb una falsa sensació de seguretat, fins i tot arribant al punt de creure’s superior al tinent. Però és en aquest punt que en Colombo comença a fer preguntes, en un principi totalment mundanes, fent creure al sospitós que necessita la seva col·laboració per resoldre el cas. Aquest sovint li dona explicacions raonables, amb més o menys èxit, sobre detalls del cas. I és en aquestes converses on està l’essència de la sèrie: En Colombo sempre acaba trobant un fil per on estirar.

A més a més, al principi dels episodis sempre t’ensenyen l’assassinat amb molt de detall. Això permet als espectadors veure quins són els motius de l’assassí i com s’ho fa per preparar l’escena per exculpar-lo. En Colombo sempre és l’últim personatge principal a aparèixer. La gràcia, doncs, és veure com s’ho fa el tinent per veure com tot estava preparat per desviar l’atenció, i en com acorrala a l’assassí en les seves pròpies mentides. El film no tracta de saber qui ho ha fet (whodunit), fórmula típica en el gènere policíac, sinó de com atrapar-lo (howcatchem). No hi ha un gir de guió on es descobreix l’assassí i els seus motius. Tot està al descobert des del principi. Potser això va ser la causa principal de l’èxit d’aquesta sèrie dels anys 70.

O potser és pel fet de veure com un policia que treballa a jornada completa atrapa als rics i famosos. En els episodis normalment apareixen grans mansions, i els assassins volen mantenir l’statu quo. Sovint, la causa que els incita a cometre l’assassinat és el desig de mantenir el seu estil de vida. Per tant, en Colombo és com un intrús que vol demostrar a l’assassí que no és intocable, sinó que un simple policia el pot superar.

Peter Falk aconsegueix fer seu el personatge de Colombo gràcies a la seva gran actuació. Es diu que utilitzava la seva pròpia roba i manera de parlar. Per exemple, hi ha l’anècdota de l’origen d’una de les grans frases de la sèrie. Es veu que quan estaven gravant una escena Falk es va oblidar de les línies que havia de dir i ja es disposava a sortir. Per sort, va recordar-ho i va continuar l’escena amb l’expressió “… i una cosa més”. A partir d’aquest moment, la frase va estar íntimament associada al personatge.

Encara que Peter Falk és l’únic actor conegut recurrent, els assassins són interpretats per altres estrelles del moment com Leonard Nimoy (Star Trek) o Leslie Nielsen (The Naked Gun), entre molts d’altres. A més a més, cada episodi és dirigit per un director diferent, aportant el seu estil únic i experimentant amb tècniques diferents.

El primer que cal fer és instal·lar el paquet que conté la comanda pdfjam. En el cas de Debian és:

sudo apt install texlive-extra-utils

Aquesta comanda permetrà generar un nou PDF amb el format correcte a partir del llibre original, també en PDF. Per generar un booklet s’ha de cridar la comanda així:

pdfjam --landscape --booklet true --outfile out.pdf in.pdf

Això generarà un únic quadern amb un nombre de pàgines igual a un múltiple de 4.

També es poden generar varis booklets, per després unir-los per formar un llibre. Això es pot fer amb el flag --signature, que accepta el nombre total de pàgines per quadern, que ha de ser un múltiple de 4:

pdfjam --landscape --signature n --outfile out.pdf in.pdf

Dins de out.pdf es podrà veure que les pàgines més internes d’un quadern, a on s’ha de fer la unió, són les úniques consecutives.

A l’hora de fer la impressió, s’ha d’escollir l’opció de dues cares pel cantó llarg. Això es deu al fet que pdfjam ha generat un PDF en horitzontal on les pàgines senars estan del revés. També, si és possible, s’ha d’escollir l’opció d’imprimir en la mida original, perquè la lletra ja és prou petita en convertir un A4 en un A5.

Fonts

• https://askubuntu.com/a/833534
• https://equa.space/notes/pdfjam/

Westeros és un dels continents del món fantàstic de George R. R. Martin. En els principis dels temps estava poblat pels Fills del Bosc, éssers fantàstics que vivien en harmonia amb la natura. Després van venir d’Essos, un altre continent, els Primers Homes que, després d’un període d’animositat amb els Fills, van poder establir els Set Regnes. Molt més tard van arribar els Àndals i els Rhoynar, tots dos també d’Essos. Els primers van portar la Fe dels Set i es van establir per tots els Set Regnes, excepte al Nord on van prevaldre els Vells Déus. Els segons eren refugiats que fugien de la puixant Valyria. Es van establir al regne més meridional, a Dorne. En aquest punt els Fills ja s’havien extingit.

Valyria va ser la primera gran potència del món de Martin. Controlava principalment el sud d’Essos des del Feu Franc, una península. Van assolir-ho gràcies als dracs, que eren autòctons de la zona. L’Imperi va subjugar a molts pobles i va fundar diverses colònies a l’oest del continent. Però, un dia va haver-hi una gran calamitat que va destruir el Feu. Quasi tots els valyrians van morir. Només se’n van salvar els Targaryen perquè estaven assentats en una colònia propera a Westeros. A partir d’aquest punt, els últims dracs ja només estaven a les seves mans. És a partir d’aquest moment que sorgeix l’Aegon el Conqueridor, que va ser capaç de conquerir sis dels Set Regnes, ja que Dorne se li va resistir, des de la nova ciutat de Port Reial.

Rei dels Àndals, dels Rhoynar i dels Primers Homes. Aquest és el títol del Sobirà dels Set Regnes de Westeros, que seu al Tron de Ferro de Port Reial. El Rei disposa del Consell Privat, encapçalat per la Mà del Rei, a manera de poder executiu. El Sobirà sovint ostenta el títol de Protector del Reialme, de caràcter militar, que el converteix en comandant suprem.

Els Targaryen, doncs, es convertiren en els sobirans de Westeros, mantenint el control gràcies al temor infós pels dracs. Va haver-hi grans Reis, com en Jaehaerys I, i Reis terribles, com en Maegor I. Cent anys després de la Conquesta va esclatar una guerra civil. La Dansa dels Dracs, com s’acabaria anomenant, acabaria amb l’extinció dels últims dracs. Des d’aquell moment, aconseguir criar dracs es va convertir en l’obsessió dels Targaryen. Més tard va haver-hi un accident relacionat amb això al Palau d’Estiu que quasi va posar fi a la dinastia.

Ara passem a vint anys abans del primer llibre, a voltants de l’any 280 després de la conquesta (DC). Hi ha una revolta contra l’Aerys II, el Rei Foll. El conflicte és iniciat pels Stark del Nord, els Arryn de la Vall i els Baratheon de les Terres de la Tempesta. La causa és el segrest de la Lyanna, filla de Lord Stark i promesa de Lord Baratheon, pel príncep Rhaegar i la posterior execució de Lord Stark i el seu hereu per ordre del Rei. Al principi els rebels busquen acabar amb l’Aerys i recuperar la Lyanna, però més tard el seu objectiu acaba convertint-se a derrocar tota la dinastia Targaryen. Això es fa possible gràcies al fet que Lord Baratheon, en Robert, té un avantpassat Targaryen.

En un principi la rebel·lió no sembla posar en perill el Tron de Ferro. Malauradament, la ineptitud dels comandants del Rei i la connivència de les altres grans Cases, principalment els Lannister i Tyrell, acaba propiciant la victòria d’en Robert. Les conseqüències immediates són l’execució dels últims Targaryen i l’establiment d’una nova dinastia. La Guerra de l’Usurpador, tal com l’anomenarien els nostàlgics dels Targaryen, és el catalitzador de Cançó de Gel i Foc (A Song of Ice and Fire en anglès).

Aquesta sèrie de, en teoria, set volums comença amb la mort inesperada de Jon Arryn, Mà del Rei, el 298DC. Els esdeveniments que ho succeeixen són relatats a través de diferents punts de vista o POV. En un principi la història és explicada segons els Stark. Però més tard els POV es diversifiquen en personatges com en Tyrion Lannister o en Jon Snow. Hi ha fins i tot dos punts de vista d’una mateixa conversa. Amb aquest estil literari, George R. R. Martin narra una història complexa, amb molts de grisos i amb POV que ajuden a entendre les motivacions de diferents personatges d’aquest món fantàstic.

Personalment, no recomano la sèrie d’HBO, ja que simplifica molt els fets dels llibres fins al punt d’ometre personatges o inventar-se escenes. A més a més, els personatges de la sèrie són més plans. Sembla que tan bon punt ja no hi va haver més llibres on basar-se, la qualitat de la història va davallar. Les stakes pujaven sense parar fins a un final anticlímax que va decebre a molts fans. Com a molt puc dir que la primera temporada segueix fidelment el primer llibre.

---

carregant tots els articles...

Aquesta pàgina conté llistes de comandes de Linux que m’agraden.

Comandes útils:

• fuck: Per quan t’equivoques.
• openvpn-install: Posada en marxa d’una VPN personal.
• yt-dlp: Descarregar vídeos de YouTube.
• pass: Gestor de contrasenyes.
• check-dfsg-status: Veure el nombre de paquets privatius en Debian.

Comandes per manipular multimèdia:

• optipng: Optimitzar PNG.
• jpegtran: Optimitzar JPEG.
• gifsicle: Optimitzar GIF.
• ffmpeg: Treballar amb vídeo.
• imagemagick: Treballar amb imatges.

Comandes poc útils:

• fortune: Galetes de la fortuna.
• pokemon-colorscripts: Pixel art de Pokémon.
• sl: Un tren molt maco.
• cowsay: Vaca xerraire.

Imagina’t una xarxa social descentralitzada sense barreres ni censura, el Fedivers. Aquesta xarxa pot, mitjançant un protocol estandaritzat (ActivityPub), interconnectar servidors o instàncies entre si per generar un entorn federat.

Els usuaris d’una instància poden interactuar amb usuaris d’altres instàncies o, fins i tot, d’instàncies d’altres plataformes dins del Fedivers. Cada instància pot tenir les seves pròpies regles i un és lliure d’escollir quina s’adapta als seus gustos. Les instàncies són com “pobles” dins del Fedivers, un pot decidir parlar a la plaça major o parlar amb gent d’altres pobles.

• Mapa
• Instàncies

Plataformes com Mastodon, Friendica, GNU Social o PeerTube estan en el Fedivers i estan interconnectades entre elles. Aquests últims anys han començat a tenir més importància a mesura que grans plataformes com Twitter o Facebook han anat implementant restriccions progressivament. El Fedivers, doncs, s’ha convertit en un espai anàleg al salvatge oest del món de les xarxes socials.

Per a més informació, aquí tens un vídeo informatiu.

Si no has estat vivint sota una roca, hauràs jugat o coneixeràs el famós joc de voxels. Des del seu llançament el 2011, el Minecraft s’ha convertit en un dels jocs més populars de la història. Va tenir un desenvolupament constant i progressiu fins que l’estudi, Mojang, va ser adquirit per Microsoft. Això, que en un principi no semblava afectar el desenvolupament, ha acabat tenint conseqüències desastroses.

Per començar, fa poc Microsoft va obligar als jugadors que van comprar el joc abans de l’adquisició a migrar a un compte de l’empresa. Combinant això amb el fet que et poden bloquejar el compte pel que facis en un servidor privat, amb els amics de “colegueo”, ha provocat un increment en l’interès per les alternatives.

Una d’aquestes és Luanti (antigament Minetest), que a part d’estar programat en C++, més eficient que Java, també ofereix eines natives per a la modificació. Per fer-ho, el joc empra una API en LUA que permet als “modders” fer tota mena de canvis. A més a més, el joc té un menú que t’instal·la les modificacions automàticament. Ens hem d’imaginar Luanti no tant com un joc, sinó com un motor. Els jocs, en aquest cas, són conjunts de modificacions.

Un altre avantatge és que el codi font és obert. El motor, els jocs i les modificacions tenen equips de desenvolupadors que treballen per mantenir-los i millorar-los. Cal tenir en compte, doncs, que els equips estan conformats per aficionats. Per tant, no tenen els mateixos incentius que una gran empresa com Microsoft. Es parla sovint que a Mojang, sota la nova direcció, li fa mandra afegir nou contingut al joc. En el cas de Luanti hi ha actualitzacions sovint tant en el motor com en els jocs/modificacions.

Hi ha tres jocs que personalment recomano. Un és VoxeLibre, que intenta semblar-se al Minecraft. L’altre és el Mesecraft, que busca ser un joc més complet que el Luanti base. I el tercer és el NodeCore, que trenca amb les nocions de fabricació típiques del Minecraft/Luanti (no hi ha el “crafteo”).

Una criptomoneda ha de ser privada (cripto) i ha de ser útil per a comerciar (moneda). Bitcoin no és cripto perquè les transaccions són públiques. Bitcoin tampoc és una moneda perquè s’especula amb ella, encara que els seus partidaris la defensin com a actiu refugi. I Bitcoin tampoc és descentralitzada, ja que el minatge està en mans de pocs. Monero (XMR), en canvi, sí que té com a objectiu ser una criptomoneda descentralitzada.

Privada

Per a la privacitat, Monero té tres components clau:

• Les stealth address impedeixen saber l’adreça de recepció d’una transacció. Només la persona amb la view key privada pot verificar si una transacció està destinada a ella. Per desbloquejar (gastar) Monero, només es pot fer si se saben les view key i spend key privades.

• Les ring signatures garanteixen que la identitat de l’emissor de Monero estigui ofuscada per unes altres 15 adreces. Aquest mecanisme és possible gràcies a una estructura de dades en forma d’anella que només pot ser tancada amb la spend key privada de l’emissor.

• Ring CT és el protocol que es fa servir per amagar la quantitat de Monero que s’ha enviat. Els nodes utilitzen zero knowledge proofs per verificar que la quantitat és correcta sense saber el valor exacte.

D’aquesta manera, un tercer no pot determinar ni l’emissor, ni el receptor, ni la quantitat de Monero d’una transacció. En aquest aspecte la cadena de blocs és opaca. És per això que Monero se la considera una privacy coin. Com a conseqüència, cada Monero és fungible. És a dir, cada moneda és indistinta a una altra.

La distinció entre view key i private key permet publicar la primera per tenir un registre públic del Monero rebut. Això és útil si es vol tenir transparència en projectes de captació de fons.

Moneda

Monero és l’única p**a criptomoneda que es fa servir.

Aquesta és frase que es repeteix sovint als cercles de partidaris de Monero. Això es deu al fet que encara que sigui una criptomoneda relativament petita, s’utilitza en el mateix grau que d’altres. Per exemple, el 2022 CoinCards informa que més del 60% de les seves vendes als Estats Units és amb Monero. Més tard, el 2024, informa que Monero és la criptomoneda més usada globalment en les seves vendes. El mateix any, ShopinBit publica que més del 70% de les seves vendes són amb Monero. També hi ha el cas on Cake Wallet va sortejar 10.000$ en criptomonedes en una conferència de Bitcoin i la majoria va escollir Monero.

Monero és una criptomoneda utilitzada en una multitud de serveis. Aquí no em posaré a llistar-los tots, perquè ja existeixen llistes públiques. Les llistes que he pogut trobar són:

• cryptwerk
• Monerica
• XMR Directory
• Anarkio
• Monero Directory
• Monero Market

Descentralitzada

La creació de nou Monero es fa a través del protocol PoW. S’ha pres la decisió d’evitar PoS perquè aquest és més centralitzat i té una barrera d’entrada més elevada. Per tant, es vol mantenir la idea d’una CPU, un vot. L’obstacle principal per a la descentralització en PoW són els ASIC, que és hardware optimitzat per a l’execució d’un algoritme concret. En el cas de Bitcoin són els ASIC de SHA256.

Els ASIC sovint es fan servir en granges de criptomonedes, emplenant naus industrials i consumint molta electricitat. Aquests són fabricats per un conjunt d’empreses i sovint els utilitzen abans de vendre’ls. Els ASIC són més fàcils de regular perquè no són hardware genèric i són més fàcils d’identificar.

Per tant, amb Monero s’ha volgut fer servir un algoritme que sigui resistent als ASIC. Això es va assolir el 2019 amb l’algoritme RandomX, que executa codi a l’atzar i dissuadeix l’ús de hardware especialitzat. D’aquesta manera, qualsevol CPU pot participar en una relativa igualtat d’oportunitats. Per aquest motiu és molt més difícil regular el minatge de Monero. Es pot minar Monero fins i tot amb una Raspberry Pi!

D’altra banda, la recompensa pel minatge es manté en un constant 0.6 XMR per incentivar els miners i mantenir unes transaction fees baixes. Potser un es preguntarà si això inevitablement comporta que el valor de la criptomoneda disminueixi a causa de la inflació. S’ha de saber que la inflació indica un increment exponencial. Per tant, una recompensa constant cada cop es correspon amb una porció més petita del volum total de la criptomoneda. Per això la inflació tendeix a 0. Hi ha un vídeo-presentació on es parla d’això en detall.

Defectes

Potser l’únic gran defecte de Monero és la mida de la cadena de blocs. Però aquesta complicació afecta a totes les criptomonedes. Ara per ara, això no és una preocupació dels desenvolupadors, ja que el cost d’emmagatzematge és relativament baix.

A més a més, ara per ara és impossible fer un sistema de smart contracts a causa de la privacitat. Els miners tindrien problemes per accedir a les dades encriptades i una EVM podria ser un altre vector d’atac. També és important que l’equip de desenvolupadors se centri a blindar el protocol de Monero.

Documentació

Els llibres/documentació que recomano, de menys a més complex, per aprofundir més en el funcionament de Monero són:

• Mastering Monero - Una introducció al funcionament tècnic de Monero.
• CryptoNote - El whitepaper del protocol original en què Monero està basat.
• Zero to Monero - Una visió molt més tècnica de Monero.

També existeix Monero Garden, una guia interactiva, i Libereco, una llista de recursos informatius.

Comunitat

La comunitat de Monero inclou:

• El CCS per finançar projectes.
• El Monero Bounties com a extensió del CCS.
• La revista setmanal Revuo Monero.
• El subreddit oficial.
• Monero Town, la instància oficial de Monero a Lemmy.
• Els fils /xmr/ recurrents al tauló de /biz/ a 4chan.
• …

Bitlleteres

Cal saber que hi ha diferents opcions a l’hora d’escollir una bitlletera de Monero. Per ordinador, es recomana la bitlletera oficial i Feather, que és una alternativa més lleugera. Per a mòbil es recomana Monero.com (de Cake Wallet) i Monerujo.

Aquesta segona taula conté pàgines web curioses, però no tenen una utilitat aparent:

Root és un joc de taula d’estratègia asimètric. Què vol dir això? Vol dir que encara que existeixin unes regles generals, cada jugador pot fer unes accions diferents en el seu torn. Per fer això, Root té un seguit de faccions on cadascuna correspon a un grup d’animals del bosc.

Les faccions es poden classificar en Militants o Insurgents. Una facció Militant té un estil de joc similar al Risk. En aquest cas, el jugador se centra a controlar molt de territori per tenir un motor de guerra eficient. La facció Insurgent, en canvi, no necessita controlar gaire territori per avançar en la partida. Les normes de les faccions estan explicades a la Llei de Root, un document pseudolegal on s’especifica què es pot i què no es pot fer.

També existeix la versió digital a Steam. Personalment, recomano jugar-lo en físic perquè és més fàcil acordar aliances i més divertit fer traïcions.

Ja que les normes del joc poden variar segons la facció, em surt més a compte explicar quines faccions hi ha.

Faccions Militants

El Marquesado (joc base)

Els “gats” fa poc que han ocupat el bosc i són la facció dominant al principi de la partida. El seu estil de joc se centra en l’economia de la fusta. Depenen molt dels seus edificis i sobretot de la seva torrassa.

Si jugues aquesta facció t’adonaràs que sempre estàs jugant a la defensiva. L’objectiu, per tant, és definir una àrea defensable amb suficients slots d’edificis per guanyar punts i fabricar objectes. No subestimis l’habilitat de salvar els gats caiguts en batalla, ja que només pots reclutar una vegada per torn.

• Complexitat: Baixa
• Agressivitat: Moderada
• Cartes: Moderada
• Fabricació: Moderada

El Nido de Águilas (joc base)

Els “ocells” eren els senyors del bosc. Tenen un gran potencial en termes d’accions. Els seus líders fan promeses, amb el Decret, sobre què fer a cada torn. Però han de vigilar de no prometre massa o el seu govern col·lapsarà.

Amb aquesta facció potser t’agradarà perquè els torns estan guiats pel Decret. Però ràpidament veuràs que és molt complicat mantenir-lo. Un bon jugador, doncs, és capaç d’evitar perdre’l durant tota la partida o de calcular el moment idoni per col·lapsar el govern. Tingues en compte la possibilitat de governar en cas d’empat en el nombre de guerrers.

• Complexitat: Baixa
• Agressivitat: Alta
• Cartes: Baixa
• Fabricació: Moderada

El Ducado Subterráneo (Los Subterráneos)

Els “talps” provenen del món subterrani, però encara dubten de la viabilitat de governar el bosc. Necessiten convèncer els seus ministres perquè els atorguin més accions.

Aviat veuràs que aquesta facció és molt flexible. La mecànica dels ministres permet escollir un estil de joc diferent a cada partida. Per exemple, es pot anar per la via d’un exèrcit gran i fer punts amb les fortaleses, o es pot anar per la via d’un exèrcit petit i fer punts amb els mercats. Però vigila que no et destrueixin els edificis, el Preu de la Derrota és massa elevat.

• Complexitat: Moderada
• Agressivitat: Moderada
• Cartes: Alta
• Fabricació: Moderada

El Señor de los Cientos (Los Merodeadores)

Les “rates” segueixen cegament al seu líder, que els promet botí i glòria. Aquesta facció no dubtarà a emprar el pillatge i a esclafar l’oposició. Però cal vigilar els canvis d’humor del seu líder.

• Complexitat: Moderada
• Agressivitat: Alta
• Cartes: Baixa
• Fabricació: Baixa

Los Guardianes de Hierro (Los Merodeadores)

Els “teixons” són un orde militar amb l’objectiu de recaptar les antigues relíquies perdudes en el bosc. Durant el seu pelegrinatge, s’hauran d’enfrontar a les altres faccions.

• Complexitat: Alta
• Agressivitat: Moderada
• Cartes: Alta
• Fabricació: Moderada

Faccions Insurgents

La Alianza (joc base)

L’“aliança” són els petits animalons del bosc que, farts del govern de les altres faccions, decideixen revoltar-se. El seu suport s’estén com un virus que, si no és controlat degudament, pot implicar un aixecament.

Si jugues amb aquesta facció, t’adonaràs que compensa el seu reduït nombre de guerrers amb l’efectivitat d’aquests. Les fitxes de suport ben col·locades permeten cobrar un peatge a aquells jugadors que s’atreveixin a passar-hi. És una facció amb un creixement molt exponencial al final de la partida, però amb un nombre d’accions reduït.

• Complexitat: Alta
• Agressivitat: Moderada
• Cartes: Moderada
• Fabricació: Alta

El Vagabundo (joc base)

El “vagabundo” va a la seva bola. Podem dir que és el protagonista del seu propi joc RPG. Ajuda a les diferents faccions que, a canvi, li donen objectes per fer més accions en el seu torn.

Aquest gamarús és un gandul que guanya punts per respirar. Si jugues amb aquesta facció i els altres jugadors no et vigilen, és relativament fàcil arribar a guanyar sense haver causat gaire escàndol. Potser t’agradarà la sensació diferent del joc al ser només una sola peça. És una facció amb molts estils de joc gràcies al ventall de personatges que pots escollir.

• Complexitat: Moderada
• Agressivitat: Moderada
• Cartes: Moderada
• Fabricació: Baixa

El Culto Reptiliano (Los Ribereños)

Els “rèptils” volen que els deixin sols en els seus jardins. Si una altra facció s’atreveix a torbar les seves oracions, ja es pot preparar per a una ofensiva reptiliana.

Amb aquesta facció veuràs que té un creixement constant. Té les accions limitades pel tipus de cartes que han descartat els altres jugadors i pel nombre de guerrers perduts en defensa. La mecànica de convertir els guerrers i edificis dissuadeix als altres jugadors d’atacar-te. Els jardins limiten molt el moviment de les altres faccions i són un bon counter als ocells.

• Complexitat: Alta
• Agressivitat: Moderada
• Cartes: Alta
• Fabricació: Alta

La Compañía del Río (Los Ribereños)

Les “llúdrigues” són uns mercenaris que volen aprofitar-se de la situació del bosc. Venen els seus serveis a canvi de capital. Com més en tenen, més accions poden fer i més perilloses són.

Si jugues amb la companyia, t’adonaràs que depèn moltíssim dels altres jugadors. Un bon jugador és aquell que, aparentant feblesa, pot convèncer als altres de comprar serveis. La facció normalment té pocs guerrers concentrats en un sol punt. Per tant, és una bona opció a l’hora de fer incursions des del riu per parar a un altre jugador.

• Complexitat: Alta
• Agressivitat: Baixa
• Cartes: Alta
• Fabricació: Moderada

La Conspiración Córvida (Los Subterráneos)

Els “corbs” estan conspirant per aconseguir el control del bosc. Mentre les altres faccions es barallen, ells preparen complots que cada vegada els apropa més a la victòria.

Aquesta facció et pot agradar si t’interessa enganyar els altres. Amb les fitxes de complot pots jugar a mind games amb els altres per veure si els descobreixen o si els explota a la cara (sentit figurat i literal). Pot tenir un creixement exponencial si les altres faccions no s’encarreguen d’eliminar els complots. Malauradament, sovint les altres faccions exageren el perill dels corbs.

• Complexitat: Baixa
• Agressivitat: Moderada
• Cartes: Moderada
• Fabricació: Alta

Proposta de bandera i escut per Banyoles.

Proposta de bandera per Figueres segons el nou logotip del seu web.

The Battle for Wesnoth és un videojoc d’estratègia per torns amb perspectiva isomètrica i un tauler hexagonal. Té estètica pixel art i està ambientat en el regne de Wesnoth, dins d’un món fantàstic més extens. Cada jugador controla un seguit d’unitats que es corresponen amb les diferents races, com per exemple humans, elfs, orcs, goblins, etc. Hi ha diferents campanyes que es corresponen amb diferents èpoques i punts de vista diferents, com per exemple la fundació del regne, la creació del Ceptre de Foc, una guerra civil, etc. Cada campanya té un conjunt d’escenaris que expliquen una història.

Cada unitat té els seus punts forts i febles. N’hi ha que tenen molta vida, però veuen la seva mobilitat reduïda, mentre que n’hi ha d’altres que són més ofensives a canvi de menys defensa. N’hi ha que es defensen millor en els turons i d’altres que el bosc és el lloc ideal. El jugador, per tant, ha de buscar el posicionament òptim de les seves forces. Fins i tot col·locant-les en formació, on cada unitat complementa les altres. A més a més, cal mantenir l’exèrcit amb un sistema econòmic senzill, ocupant i protegint les vil·les. Es pot dir que el joc és molt més complex del que sembla.

A part d’això, el Wesnoth té eines per a la creació de mapes personalitzats. També té una plataforma per descarregar campanyes addicionals, amb nous escenaris i unitats diferents. És increïble el que ofereix per tenir més de quinze anys. Això es deu al fet de ser de codi obert, que ha permès una millora progressiva de les seves mecàniques en tot aquest temps. La frase aged like fine wine li escau.